Avui m’ha passat una d’aquelles coses que fan que em quedi a casa. Passejava entre edificis: de cop i volta, per darrere, se m’acosta un gosset corrent, bordant, sento les ungletes repicant sobre el panot, em giro, veig un gosset de raça indeterminada que s’allunya d’un senyor i d’una senyora de mig metre, jubilats, que van mirant, jo veig com el gosset s’acosta, bordant sense parar, amb cara de boig, veig com s’acosta, s’acosta, s’acosta, fins que li vento un cop de peu entre el coll i una poteta que surt volant dos o tres metres. La senyora ve corrent, recull el gosset i es posa a cridar. El senyor s’acosta més a poc a poc i també es posa a cridar. Un home que estava aparcant una furgoneta se’ns acosta i pregunta què ha passat. Li dic que el gos m’estava atacant i que… Però els crits de la senyora fan que no pugui continuar. El gos, mig recuperat, comença a grunyir ensenyant els seus petits ullals. El senyor explica que he atacat el gos, que gairebé el mato, que sóc un assassí. Una senyora que passava per allà, amb les bosses de la compra, s’atura al meu costat: diu que ho ha vist tot i que és veritat, que sóc un assassí. Em començo a enfadar (parlo més fort—la dona em crida que no cal que cridi) i dic que jo no he matat res, que mirin, que el gos borda… Apareix un home corpulent i pregunta als altres que què passa. En veure que tothom m’acusa i que jo m’intento defensar, em dóna una empenta—jo li dic que què fa, però el senyor jubilat em crida que no em posi violent… Llavors me n’adono que la continuació ja l’ha escrit el Quim Monzó i paro d’escriure.
my advertisement
Links
