L’altre dia un noi em deia que Catalunya no li suscita cap mana de sentiment turístic—que no té cap mena d’interès en voltar per Catalunya—que a Catalunya, tot i reconèixer que té llocs molt bonics i agradables, no troba mai el moment, per dir-ho així, d’anar a veure qualsevol ciutat interior, algun castell o monestir, seguir el curs de cap riu… I això que aquest noi és viatger. De fet, aquest noi es passa tot l’any estalviant per fer un viatge durant els mesos d’estiu—un viatge que planifica amb moltes ganes, comprant mapes i guies, medint les distàncies, mirant fotos… Aquest noi cada any fa un viatge als Estats Units. Es veu que ja hi anat moltes vegades i que, com que el territori és tan gran, encara no ha estat dos cops al mateix lloc… Magnífic! És una qüestió de constitució personal—qüestió de gustos… Jo en canvi li deia que a mi m’interessa absolutament tot. Quina sort, em deia—«a mi també m’agradaria tenir ganes d’anar a tot arreu»—tot i que jo, com se sap, no vaig enlloc. Ell només té ganes d’anar als Estats Units—jo tinc ganes d’anar a tot arreu—ell només va els Estats Units—jo no vaig enlloc. Estant lluny de tot arreu, em trobo més a prop de tot arreu que no pas la gent que, estant molt a prop de certs llocs, es troba infinitament lluny de quasi tots els altres.
my advertisement
Links
